Una garsa, canelons i l‘alegria de viure, “by Rossini”

Obertura de Rossini La gazza ladra

Si hi ha un compositor que ens pot transmetre a la seua música alegria de viure, eixe és Rossini, tal com ho va practicar a la seua vida. Gran gourmet, amant de la bona cuina i el bon menjar, a la seua casa de Paris, va ser l’amfitrió de grans personalitats de la seua època com Anton Rubinstein, Franz Liszt, Wagner, El Baró Hausmann, Meyerbeer, Gounod, Verdi, Dumas, …. Tots els dissabtes oferia uns sopars memorables cuinats per ell mateix als seus amics, i a aquestes vetlades, coincidien pianistes violinistes, cantants, pintors, compositors, escriptors, arquitectes, o polítics que feien que les conversacions transcendiren del simple xafardeig, brillant per el seu humorisme i la seua agudesa segons les anècdotes que es conten. Entre elles, es conta que Rossini acompanyava els seus plats amb fantasies per a piano, anomenades pecats de vellesa; Rossini deia: «Menjar i amar, cantar i digerir; aquestes son els quatre actes de la òpera bufa que és la vida i que es devaneix com l’escuma d’una botella de champagne». Una invitació a aquestes Soirées era considerada com el més gran premi de la ciutat de Paris! A una d’aquestes nits, Rossini, com bon cheff, sorprengué als seus comensals amb la ja internacionalment coneguda recepta de “canelons Rossini”, una invenció del compositor d’òperes tan famoses com El barbiere di Seviglia o Guillermo Tell que es destacava per portar tòfona blanca i foie gras. Però açò va ser després de retirar-se de la composició d’òperes, havent-ne compost ja trenta-nou. A partir d’aquest moment, va compondre al voltant d’unes cent cinquanta obres que s’interpretaven els dissabtes al Saló de la seua casa de Paris.

Com tots els genis, tenia les seues particularitats, com era la de compondre al llit tapat fins a les orelles! També conten els seus biògrafs, que la seua facilitat i rapidesa per a escriure era tanta que en una ocasió li va caure a terra una pàgina de l’òpera de Guillermo Tell i en lloc de plegar-la, la va tornar a escriure. De qualsevol forma, a més a més d’inventar el famós plat Tournedó a la Rossini o la Créme Rossini, va ser capaç de donar-li a la música un aire nou, donant-li als instruments de vent molt mes protagonisme que el que tenien fins al moment, llevant-los l’ocupació de simples recolzaments per a la corda, i donant-los papers de solistes sobretot a les peces musicals que obrien les òperes, anomenades precisament Obertures. Es el cas de la peça seleccionada per a escoltar aquesta setmana: l’Obertura de l’òpera La Gazza Ladra (La Garsa Llàdria), una òpera on tenim una trama de comèdia pròpia de pel·lícula de Hollywood, amb secrets, malentesos, amor, vilà, i un personatge sorprenent que resol tot l’embroll en el qual està involucrada la pobra protagonista: una garsa! L’obertura en si mateix, es tracta de la peça amb la qual l’orquestra inicia una òpera. En la seua època servia per a donar a entendre al públic que l’òpera estava començant i devien assentar-se a les seues localitats guardant silenci. A l’Obertura de la Gazza ladra, podem escoltar també com el ritme canvia ràpidament, igual que a altres obres de Rossini, i després del redoble de tambor que anuncia una introducció lenta ritme de marxa militar passa a un ràpid i vigorós allegro, amb els característics estrettos de Rossini, que no és ni més ni menys la sensació que la música s’accelera. Aquesta sensació d’accelerament va acompanyada d’un marcat crescendo (augment de volum al tocar més fort) on intervenen tots els membres de l’orquestra que va alternant-se amb intervencions d’instruments solistes ( oboè, trompes, clarinet, flauta…). De qualsevol forma, es indubtable que entre moltes coses, hi ha una cosa que en general transmet la música de Rossini: alegria. Es pot dir que a la seua música s’escolta la seua alegria de viure. Esperem que aquesta alegria tan contagiosa s’expandisca per les aules del conservatori a aquest curs tan estrany i atípic.

Giacomo Rossini, (Pésaro, 1792- Paris, 1868)

La Gazza Ladra, òpera en dos actes.

Data d’estrena, 1817 al teatre de La Scala de Milá.

Publicado por rosellolmos

Profesora de piano de vocación, amante de la música y apasionada de las artes. Conjugando todo esto con la educación surge un blog con la clara intención pedagógica de difundir la música clásica y con el objetivo de que esta sea incluída por los jóvenes en sus listas de música

Deja un comentario