La mort dansa amb alegria

Música per a Halloween. Camille Saint Saëns

Hi ha la idea estesa que  Halloween és un invent nord-americà recent, que està de moda; però el que és cert és que els nord-americans transformaren una tradició celta en una celebració altament comercial on únicament queden les carabasses i les llepolies.  La Festa de Difunts està present en la cultura europea des de fa molts anys. Segles!

Des de l’antiguitat, en els pobles irlandesos hi havia la creença que la nit del 31 d’octubre la porta entre els vius i els morts es quedava oberta, i els xiquets anaven de casa en casa arreplegant dolços i llepolies per a oferir ofrenes als difunts. També portaven una torxa encesa en flames per a guiar amb la llum els familiars difunts  i espantar els mals esperits. D’Europa passà a Mèxic, on es celebra el Dia dels Morts,  principal argument de la pel·lícula infantil d’animació Coco, i sembla que també passà als Estats Units, on ja sabem quin és el resultat. 

El que està clar és que als xiquets els encanta! Hi ha disfresses, hi ha ensurts, hi ha rialles, hi ha llepolies… ¿què més pot faltar en aquesta celebració?

Doncs… la música! Clar que sí! Als compositors també els agradava Halloween i hi ha moltes músiques on apareixen bruixes, dimonis, morts, esperits…

Mussorgsky va escriure una obra que fa molta por que es diu Una nit en la Muntanya Pelada. Quan sentim aquesta música podem escoltar el vent xisclar i el dimoni emportar-se les ànimes. Liszt escriví per a piano el Mephisto Waltz; descriu el dimoni com un personatge embabucador i seductor, però que al final s’emporta l’ànima de qui cau a les seues xarxes. També hi ha músiques sobre bruixes, com la d’una bruixa russa anomenada Baba Yaga, que no té traça de ser gens simpàtica ni amable,  o d’altres que celebren el seu propi Akelarre, com les de la Simfonia Fantàstica de Berlioz.

Però potser la música més divertida per a Halloween és la Dansa Macabra de Saint Saens.  Es veu que va llegir un poema que deia així:

“Zig i Zig i Zag, la cadència de la mort

colpeja una tomba amb els seus talons,

la  Mort, a mitja nit, toca una dansa

Zig i zig i zag al violí…

es senten cruixir els ossos dels ballarins…

Pero ¡xiss! De sobte abandonen el rotgle

S’espenten, fugen, ha cantat el gall»

Després de llegir-lo, Saint Saens, que tenia un gran sentit de l’humor per a la música,  va decidir fer una dansa per a orquestra que contara la història de la nit dels morts. Per a dur-ho a terme va donar a cada personatge una melodia i uns instruments: l’arpa, junt amb la corda després, obrirà la peça  tocant les dotze campanades de mitjanit al rellotge; la Mort cridarà els esquelets a la festa tocant el violí en un gran “solo” de forma magistral; els esquelets, eixiran de les seues tombes a la crida del violí i aniran sumant- se a la dansa, cada vegada representats per un grup de l’orquestra. Ho passen molt bé ballant! Cada vegada ballen més de pressa i més emocionats, tant que s’escolten com els ossos d’uns xoquen amb altres, així ens ho fa sentir el xilòfon. L’entusiasme va in crescendo i els falta quasi l’alè de tant frenesí, fent voltes i més voltes en cercle, però, de sobte, comença a clarejar i tots fugen estrepitosament: s’espenten, cauen, entropessen els uns amb els altres… fins que cadascú torna a la seua tomba i arriba la calma total amb el cant del gall representat pel oboè.  La mort s’acomiada tocant una última vegada el seu tema, un tant llastimós i melancòlic.

La festa ha acabat. Haurà d’esperar un any mes per a tornar a fer eixir de les seues tombes a esquelets i calaveres i ballar sense descans fins que cante el gall.

A partir d’aquesta Dansa Macabra, el reconeixement de Saint Saens com a gran compositor va augmentar tant que es va convertir en el compositor francès de major reconeixement de la seua època, a pesar de que com abans ja havia passat amb moltes obres musicals d’altres compositors, la seua estrena va ser un estrepitós fracàs.

Camille Saint Saens, va nàixer a l’any 1825 i va morir al 1921. Va compondre la seua primera obra als quatre anys, lo que suposava ser nomenat prodigi. Pianista virtuós, va compondre obres de diferents gèneres. A pesar d’haver tingut una vida amb alguns aconteciments dolorosos com la mort dels seus fills, mai va perdre el sentit de l’humor, arribant a riure’s de sí mateix tal i com podem escoltar al Carnaval dels Animals, però açò es una altra història.

Camille Saint Saëns. Paris 1835 – Argel 1921