Una música per a la humanitat

9a Simfonia de Beethoven

I un gran aplaudiment esclata al teatre de Porta Carintia deViena com una explosió sincronitzada de totes les persones que hi ha a la sala. Encara n’hi ha alguna que té llàgrimes als ulls per l’emoció que ha sentit escoltant aquesta obra, declarada patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2002. El compositor no ha advertit encara la commoció que ha causat la seua música a l’auditori i és la soprano solista, Henriette Sontag, qui li ho fa veure amb un afectuós gest, un colpet suau al colze del mestre, perquè es gire cap a la platea i s’adone de l’èxit de la seua Simfonia. És la primera vegada en dotze anys que reapareix Beethoven en públic, i serà la última a causa de la vergonya que li causa reconèixer davant dels altres la sordesa que l’endinsa en l’aïllament i la soledat. Tres anys després d’aquest esdeveniment tan commovedor moriria.

Algú s’imagina la frustració que pot suposar per a un pintor quedar-se cec? I el mèrit que comporta tot i això pintar una obra mestra? Doncs similar situació a aquesta va ser la viscuda per Beethoven. Quant degué patir Beethoven per no poder escoltar fora del seu cap totes eixes notes que omplien la seua ment i de les quals nosaltres ara podem gaudir; i és que Beethoven va rebre la noticia que la seua pèrdua d’oïda seria irreversible amb tan sols trenta-dos anys, i amb aquesta realitat va haver d’aprendre a viure la resta de la seua vida. Però açò no li va impedir continuar escrivint música de la manera tan genial com ho va fer.Tan genial que fins i tot ell mateix es va adonar que la música que escrivia no era corrent, i per açò mateix va dir:“hi haurà mil prínceps, però de Beethoven sols n’hi haurà un”, i amb aquesta afirmació, que ens pot parèixer pretensiosa, simplement el que va fer va ser establir el concepte de genialitat a l’art, i, res més lluny de l’arrogància, va tractar de compartir amb la resta de la humanitat la profunditat del seu ésser i de la seua ànima, mostrant amb la seua música tot allò més íntim que pot tindre una persona, com ara les frustracions, les amargors, les tristeses, els anhels, les alegries i les esperances. Beethoven deia: “el que ha d’arribar al cor ha de vindre de dalt; si no ve d’allí, no seran més que notes, cos sense ànima…”. Perquè Beethoven, a més d’un “sord genial”, va ser una persona preocupada per ideals que s’escriuen amb lletres majúscules, com la FRATERNITAT entre els pobles, la LLIBERTAT de les persones i el PENSAMENT que una música pot canviar el món, tal i com ho va fer en l’últim moviment de la Novena Simfonia. Aquesta Simfonia es pot considerar l’herència simfònica de Beethoven, on introdueix nombroses innovacions, allunyant-se de la tradició però sense renunciar a ella; així podem escoltar, al mateix temps, reminiscències d’òpera italiana, germana, de fanfàrria militar, de cantata, de coral, de missa… Però potser, allò que més va impactar el dia de la seua estrena, i el que més trenca amb la tradició, fou la intervenció d’un cor en l’últim moviment. Una simfonia és una peça musical que està escrita per a una orquestra, però Beethoven tenia la intenció de posar música al poema Himne a l’Alegria de Schiller, projecte que portava en ment des de 1812, i per a fer-ho era imprescindible la veu humana.A més del cor, hi participa també un quartet de solistes.

Tota esta càrrega idealista que conté la Novena Simfonia ha fet que diverses ideologies se l’hagen apropiada, desviant-se de les pròpies idees de Beethoven. Però precisament per aquestes idees i pel missatge del poema Himne a l’Alegria de Schiller, aquesta música ha simbolitzat la reconciliació i la fraternitat entre els pobles. Per aquest motiu, Nacions Unides, després de la Segona Guerra Mundial, la va proposar com a himne mundial.Això no es va aconseguir, però el 1985 es va declarar himne de la Unió Europea.

Potser la interpretació més emotiva en tota la història recent d’Europa siga la dels nadals de l’any 1989, quan es va interpretar sota la direcció de Leonard Bernstein a Berlín per a commemorar la caiguda del mur de la vergonya que va dividir Alemanya, i també Europa, en dos. Bernstein no va poder contindre la emoció quan el cor va cantar el moviment final, canviant la paraula alegria per llibertat. Segons Bernstein, Beethoven hauria beneït aquest canvi.

Tota la Novena Simfonia és un ideal fet realitat que Beethoven sublima en el desig de millorar la humanitat.

I continuant amb l’idealisme, escoltar la Simfonia sencera hauria de ser un acte musicoterapèutic recomanat per les autoritats sanitàries. En aquesta època on els besos i les abraçades els hem de guardar per a un temps millor, hauria de reivindicar-se aquesta fraternitat reclamada per Beethoven i recordar les dos estrofes on es llança un bes al planeta i es demana que la multitud es fonga en una abraçada.