Back to Bach

Preludi 1 del Clavecí Ben Temperat

Sempre cal tornar a Bach!
Tornar a Bach és com tornar a casa després d’un llarg viatge. És el nostre origen musical. Es això conegut, record que ens transmet seguretat i confiança. I la força i la profunditat de les seues melodies és tanta que continua vigent hui en dia, sent punt de referència fins i tot per a nombrosos músics de jazz i pop que han utilitzat les seues melodies com a inspiració o com a tema per a versionar. El cantant i compositor Sting li ho confirmava a Michael Maul, director del Bachfest a Leipzing, quan li contava que cada dos dies tocava en la seua guitarra la música per a violoncel de Bach, amb la finalitat de trobar l’equilibri emocional perdut per l’estrès habitual de la vida que portem. Però en aquests 270 anys que han transcorregut des de la seua mort no sempre ha sigut així. Bach va ser un compositor molt conegut i reconegut en la seua època, però després de la seua mort va ser oblidat, igual que altres músics com ara Telemann o Haendel, compositors demodée a causa de la imposició de l’estil clàssic i la música galant.

Segons la tradició musicològica, va ser Fèlix Mendelsshon, compositor del segle XIX, qui va recuperar la música de Bach. La llegenda urbana conta que va descobrir La Passió segons Sant Mateu en el paper que feia servir el carnisser per a embolicar les seues comandes. Aquest paper, que provenia d’un lot de paper que el carnisser havia comprat amb aquesta finalitat, va ser adquirit ràpidament per Mendelsshon amb la intenció de salvar la música. És cert que va rellançar la música de Bach, tornant a reestrenar La Passió segons San Mateu en un concert l’any 1828. A propòsit d’aquest esdeveniment musical Mendelsshon deia que: sense dubte era cosa del destí que un jueu com ell donara a conéixer l’obra mes gran de la música cristiana. I davant d’aquest fet documentat, no està demostrada l’anècdota del paper d’embolicar. El que sí que està absolutament demostrat és que la música de Bach no havia sigut completament oblidada, i això li ho deguem en gran part a una dona: Anna Amàlia de Prússia, germana del rei Frederic II el Gran, rei de Prússia.Ambdós eren grans amants de les arts i especialment de la música, compositors i flautistes.

La princesa Amàlia de Prússia, clavecinista, gran flautista, alumna de Johann Joachim Quantz, i compositora, posseïa uns grans coneixements musicals i era molt exigent, la qual cosa la portava a destruir moltes de les seues obres per no tindre la qualitat que ella esperava. Vivia amb passió, i la música fou la seua via d’alleujament durant els pitjors moments de la seua vida. Formava part del grup de músics que després de la mort de Bach es reunia per a interpretar la seua música. Col.leccionista de partitures musicals, tenia una de les biblioteques més importants de la seua època, on reunia obres dels compositors alemanys més importants del barroc, com Haendel,Telemann i el propi Bach, als qui venerava i havia tingut l’ocasió de tractar personalment. Així, gràcies a ella, el baró Gottfried van Swieten, ambaixador d’Àustria a Prússia, en aquells anys i bibliotecari imperial a la seua tornada a Viena, va obtindre còpies de les partitures de Bach i les va portar a Viena.A través d’ell van ser passades primer a Mozart i després a Beethoven.

De la veneració d’ambdós compositors pel mestre Bach tenim com a testimoni la utilització del llenguatge contrapuntístic en nombroses obres seues molt importants dins dels seus catàlegs. Per citar-ne tan sols dos, tenim el Rèquiem de Mozart, i les últimes Sonates de Beethoven. Aquesta veneració va portar Beethoven a dir de Bach que el seu cognom no hauria de ser Bach (rierol en alemany) sinó Meer (mar en alemany), per la seua inesgotable riquesa de combinacions tonals i harmòniques.

Però Mozart i Beethoven no en van ser els únics. Chopin no sols recomanava als seus alumnes estudiar tots els Preludis i Fugues de la seua obra per a teclat, El Clavecí Ben Temperat, sinó que va retre el seu propi homenatge amb la composició dels vint-i-quatre preludis per a piano, cadascun en una tonalitat, igual que ho va fer Bach a l’obra anteriorment citada. Uns anys mes tard, entre 1909 i 1913 Debussy feu el mateix, composant una col.lecció de 24 preludis.

Qualsevol reconeixement es queda curt, ja que l’obra d’aquest compositor familiar i humil és descomunal per la seua magnitud, no sols per la seua quantitat (1128 obres), sinó també per la importància i transcendència que ha tingut per a l’evolució de la música occidental. La seua herència encara continua viva.

Johann Sebastian Bach, compositor alemany (1685-1750)