Belle Epoque: La Vie en Rose

Cécile Chaminade

Qui no aniria a París?
Sempre ens han dit que amb els llibres i la imaginació podem viatjar, però per què no també amb la música i la imaginació? Hi ha músiques que sense cap dubte ens transporten a altres mons, a altres èpoques, a altres països, a altres situacions, a altres escenaris… Així, hi ha músiques com Pierette Op.41 de Cécile Chaminade o Golliwogg’s Cakewalk de Claude Debussy, que ens transporten al París de finals del segle XIX, o també anomenat París de La Belle Epoque. En aquest moment, a París es produeixen tants canvis que es converteix en la capital d’Europa. S’organitzen les grans exposicions mundials i es construeix el que serà el símbol de París: La Torre Eiffel. La vida artística de la ciutat es troba en plena ebullició i experimenta una transformació avantguardista que dona lloc a moviments com el simbolisme o l’impressionisme. Dins d’aquest últim moviment podem trobar per primera vegada en la història de l’art, pintores com Berthe Morisot, Mary Cassat, Eva Gonzales, o Marie Bracquemond. Així, aquestes dones són reconegudes i admirades pels seus col.legues per l’alta qualitat de les seues obres i per la utilització d’una tècnica impecable.Aquestes qualitats els va permetre participar en les exposicions col.lectives impressionistes organitzades pels propis pintors, com ara Monet, Renoir, Degas, Pissarro o Sisley… entre els anys 1874 i 1886, al marge de les exposicions oficials organitzades per l’Acadèmia de Belles Arts francesa. Tot i que París també viu grans canvis en l’àmbit laboral i econòmic, socialment es continua veient la dona com a mare, esposa i cuidadora de la casa. No està gens ben vist que una dona treballe.

A pesar que troben antecedents de dones compositores o pianistes en les figures de Clara Wieck-Schumann o Fanny Mendelssohn, no és fins a aquest moment que trobem la figura d’una pianista que, contra tot pronòstic patern, no sols podrà viure de la música sinó que serà reconeguda tant a Europa com als Estats Units. El món de la música continua estant vetat a les dones, i el pare de Cécile Chaminade s’oposa frontalment a que estudie música. Segons la seua opinió, una dona burgesa sols pot ser una bona mare i una bona esposa. La intervenció de Bizet, compositor de l’òpera Carmen, va ser clau perquè aquesta xiqueta, a qui anomenava: ma petite Mozart, poguera aprendre música. L’única condició que va posar el pare de Cécile fou que no estudiara al Conservatori. Únicament prendria lliçons particulars. El que no sabia el pare de Cécile, monsieur Chaminade, és que la seua filla es convertiria no sols en la primera dona que viuria de forma independent i autònoma gràcies als seus concerts i les seues composicions, admirada per compositors com Gounod, Saint-Saens, Massenet o Chabrier, sinó que seria el model de dona a seguir de nombrosos clubs de dones feministes. El seu estil de vida i la seua independència eren admirades per moltes dones. Línies de perfums i cosmètica, així com un centenar de clubs a Nord-Amèrica portaven el seu nom. Però pianistes tan virtuosos com Moszkowsky, amb qui va tindre un idili amoros, Godowsky, Paderewsky o la pedagoga Marie Jaëll, bona amiga, foren els destinataris de les dedicatòries d’algunes de les seues obres. Els prejudicis sexistes que consideraven que les seues obres eren massa femenines si eren líriques, o molt virils e inapropiades per a una dona si temàticament estaven molt desenvolupades, no van ser impediment per a que alguns crítics musicals consideraren, irònicament, la seua obra a la mateixa altura que la dels homes i les seues composicions assoliren gran popularitat no sols a Europa sinó també als Estats Units.

És incomprensible que l’obra de Chaminade haja sigut treta del repertori habitual dels teatres i dels enregistraments discogràfics. És sorprenent que haja sigut oblidada una personalitat que va recórrer Europa fins a Turquia donant concerts de piano, que va ser rebuda a Londres per la Reina Victoria, seguidora declarada de la seua música, que va protagonitzar un dels esdeveniments de la temporada del Carnegie Hall de Nova York, l’any 1908 en interpretar-se únicament obres seues en el programa, que va obtindre èxit a Canadà, i que culminà la seua gira nord-americana en un dinar a La Casa Blanca a Washington, convidada pel propi president Theodore Roosevelt.

Cal fer visibles aquestes compositores que mereixen estar en el grup dels compositors escollits, perquè no en són poques, tal i com ho explicà la pròpia Cecile Chaminade amb aquestes paraules: Jo no crec que les poques dones que han aconseguit grandesa en el seu treball creatiu siguen l’excepció, sinó que pense que la vida ha sigut dura per a les dones; no se’ls ha donat l’oportunitat. França va reconèixer el seu mèrit atorgant-li el guardó de la Legió d’Honor, convertint-se així també en la primera dona que l’aconseguia.

Cécile Chaminade (París, 1857- Montecarlo, 1944)