¡Fans, fans, fans!

Paganini, Liszt y The Beatles

(Versión castellano)

¿Qué tienen en común Paganini, Liszt y The Beatles? Que todos son músicos, ¡claro! Pero músicos con unos clubs de fans comprometidos, incondicionales y fieles. ¡Y qué fans! Fans dispuestos a todo con tal de asistir a una presentación en público de sus ídolos.

Cuando pensamos en las primeras hordas de fans persiguiendo a sus artistas favoritos, haciendo colas interminables, pasándose la noche sin dormir para poder entrar a un concierto o desmayándose por haber sido privilegiadas de recibir una mirada o unas palabras, nos es inevitable pensar que aquellas primeras imágenes enloquecidas que se vieron en el blanco y negro de una pantalla de televisión a la llegada de The Beatles a cualquier lugar del mundo al que aterrizaban, como sucedió en el único concierto que dieron en Barcelona en 1965. Pero esto no es así. Mucho antes sucedió en el siglo XVII con los castratti, verdaderos divos de la ópera y, más tarde, en el siglo XIX, dos compositores interpretes desataron la locura entre sus seguidoras allá donde iban, por toda Europa, creando un mito. Se trata de Franz Liszt y Nicolò Paganini. De Nicolò Paganini, se dijo en su gira por Europa, que no era posible tocar tan veloz a no ser que se tuviera un pacto con el diablo; hasta tal punto se pensaba que era cierto este pacto con el diablo, que hubo quien llegó a declarar a la prensa del momento que había visto detrás de él en concierto al mismísimo diablo sosteniendo el violín. Paganini, ni lo confirmó ni lo desmintió, llegando esta afirmación incluso hasta oídos de la iglesia y…, ¡con la Iglesia hemos topado! A su muerte, fue imposible enterrarlo en tierra sagrada.Aparte de este detalle macabro y anecdótico, con Nicolò Paganini, llegó el primer merchandising: ropa al estilo Paganini; una marca de cigarrillos y platos de restaurantes a su nombre.Y también, el fenómeno fan. Su éxito después del primer concierto fue tal, que tuvo que repetirlo durante dos semanas consecutivas y todos los días con el cartel del de localidades agotadas, ya que a su dominio de la técnica, unió el espectáculo en sus conciertos tocando obras compuestas por él mismo, tan difíciles que, tan solo, las podía tocar él. Incorporando acordes triples y pizzicatos, a la vez que tocaba rapidísimo con el arco. Pero además, poco a poco, iba eliminando cuerdas del violín, hasta acabar tocando la obra sobre una única cuerda sin ninguna dificultad.

Similar situación se vivía en los conciertos de Franz Liszt. Desmayos, suspiros, gritos de emoción y al finalizar el concierto, verdaderas peleas para quedarse con las cuerdas del piano que habían quedado rotas y que con ellas se confeccionaban pulseras. A esta efusión y frenesí de los seguidores de Liszt se le llamó Lisztomanía o fiebre de Liszt. El término fue acuñado por Heinrich Heine, poeta contemporáneo de Fransz Liszt, después del furor que causó el pianista en los conciertos de Paris en 1844.Aunque habría que decir que este frenesí comenzó en Berlín en 1841. A su llegada, se extendió la noticia entre los estudiantes y un grupo de treinta de ellos fueron a darle la bienvenida y esa noche interpretaron su canción Rheinweinlied. Su primer recital lo dio ante una multitud entusiasmada. Cuando llegó el momento en que el compositor húngaro abandonara la ciudad, la universidad de Berlín suspendió las clases para que los estudiantes pudieran formar parte de su desfile de despedida. Qué duda cabe que su presencia se había convertido en todo un acontecimiento. Hasta ese momento no se había visto nada igual, (exceptuando a Paganini en Viena). Hasta tal punto preocupó la situación, que los médicos llegaron a explicar tales reacciones catalogándolas como patologías serias y, ¡merecedoras de tratamiento! Cuando Liszt salía al escenario a tocar, empezaba justo en ese momento una experiencia extraordinaria e única, denominada, “ejecución trascendental”. Esto era debido a la introducción de innovaciones en aspectos como la situación del piano, disponiéndolo en perpendicular al público y en el centro del escenario, de modo que el sonido fuese proyectado mejor y se viese perfectamente el movimiento veloz y preciso de sus manos, como si éstas volaran por el teclado. La interpretación de todas las piezas las realizaba de memoria y el programa de los conciertos se formó por obras compuestas por él, expresamente para los conciertos que desplegaban todo su potencial técnico y sonoro, así como también incluían melodías de gran intensidad melódica y emotiva. El resultado era una catarsis colectiva que acababa en estallidos de aplausos, gritos y bravos; provocando el amor incondicional y para siempre entre su público.

Así pues, se piensa que el encumbramiento de los artistas a semidioses por los fans nació con The Beatles y, en realidad, el término Beatlemanía es tan sólo la adaptación moderna del concepto original de Lisztomanía.

Paganini, Liszt i The Beatles

(Versión castellano)

Què tenen en comú Paganini, Liszt i The Beatles? Que tots són músics, clar! Però músics amb uns clubs de fans compromesos, incondicionals i fidels. I quins fans! Fans disposats a tot amb la condició d’assistir a una presentació en públic dels seus ídols. Quan pensem en les primeres hordes de fans perseguint els seus artistes favorits, fent cues interminables, passant-se la nit sense dormir per a poder entrar a un concert o desmaiant-se per haver tingut el privilegi de rebre una mirada o unes paraules, ens és inevitable pensar en aquelles primeres imatges en blanc i negre de dones embogides que es van veure en les pantalles de televisió a l’arribada de The Beatles a qualsevol lloc del món al qual aterraven, com va succeir en l’únic concert que van donar a Barcelona l’any 1965. Però això no és així. Molt abans va succeir al segle XVII amb els castratti, vertaders divos de l’òpera i, més tard, al segle XIX, dos compositors-intèrprets van provocar la bogeria entre les seues seguidores allà on anaven, per tot Europa, creant un mite. Es tracta de Franz Liszt i Nicolò Paganini.

De Nicolò Paganini es va dir en la seu gira per Europa que no era possible tocar tan veloç llevat que es tinguera un pacte amb el diable; fins a tal punt es pensava que era cert aquest pacte amb el diable, que va haver-hi qui va arribar a declarar a la premsa del moment que havia vist darrere d’ell en concert al mateix diable sostenint el violí. Paganini, ni ho va confirmar ni ho va desmentir, arribant aquesta afirmació fins i tot a oïdes de l’església i… amb l’Església hem topat! Quan va morir va ser impossible enterrar-lo en terra sagrada.A part d’aquest detall macabre i anecdòtic, amb Nicolò Paganini va arribar el primer merchandising: roba a l’estil Paganini; una marca de cigarrets i plats de restaurants amb el seu nom, entre d’altres. I també, el fenomen fan. El seu èxit després del primer concert va ser tal que va haver de repetir-lo durant dues setmanes consecutives i tots els dies amb el cartell de localitats esgotades, ja que al seu domini de la tècnica hi va unir l’espectacle, tocant obres compostes per ell mateix tan difícils que tan sols les podia tocar ell, a les quals incorporava acords triples i pizzicatos, alhora que movia l’arc a una gran velocitat. Però a més, a poc a poc, anava eliminant cordes del violí, fins a acabar tocant l’obra sobre una única corda sense cap dificultat. Una actuació tremenda.

Similar situació es vivia en els concerts de Franz Liszt. Desmais, sospirs, crits d’emoció, i en finalitzar el concert vertaderes baralles per a quedar-se amb les cordes del piano que s’havien trencat, amb les quals es confeccionaven polseres. Aquesta efusió i frenesí dels seguidors de Liszt es va anomenar Lisztomanía o febre de Liszt. El terme va ser encunyat per Heinrich Heine, poeta contemporani de Franz Liszt, després del furor que va causar el pianista en els concerts de Paris l’any 1844. Encara que caldria dir que aquest frenesí va començar a Berlín el 1841. A la seua arribada, es va estendre la notícia entre els estudiants i trenta d’ells van anar a donar-li la benvinguda; aqueixa nit van interpretar la seua cançó Rheinweinlied. El seu primer recital el va donar davant una multitud entusiasmada. Quan va arribar el moment en què el compositor hongarés havia d’abandonar la ciutat, la universitat de Berlín va suspendre les classes perquè els estudiants pogueren formar part de la seua desfilada de comiat. No hi ha dubte que la seua presència s’havia convertit en tot un esdeveniment. Fins a aqueix moment no s’havia vist res igual, (exceptuant el cas de Paganini a Viena). Fins a tal punt va preocupar la situació, que els metges van arribar a explicar tals reaccions catalogant-les com a patologies serioses i mereixedores de tractament! Quan Liszt eixia a l’escenari a tocar començava just en aqueix moment una experiència extraordinària i única denominada “execució transcendental”.Això era a causa de la introducció d’innovacions en aspectes com ara la situació del piano, que s’hi disposava en perpendicular al públic i en el centre de l’escenari, de manera que el so es projectava millor i es veia perfectament el moviment veloç i precís de les seues mans, que volaven pel teclat. La interpretació de totes les peces les realitzava de memòria i el programa dels concerts el formava obres compostes per ell, expressament per als concerts, on desplegava tot el seu potencial tècnic i sonor, sense oblidar passatges de melodies de gran intensitat emotiva resultat era una catarsi col·lectiva que acabava en esclats d’aplaudiments, crits i bravos, i provocava l’amor incondicional i per sempre entre el seu públic.

Així doncs, es pensa que ascendir els artistes a l’altura dels deus pels fans va nàixer amb The Beatles i, en realitat, el terme Beatlemanía és tan sols l’adaptació moderna del concepte original de Lisztomanía.

Publicado por rosellolmos

Profesora de piano de vocación, amante de la música y apasionada de las artes. Conjugando todo esto con la educación surge un blog con la clara intención pedagógica de difundir la música clásica y con el objetivo de que esta sea incluída por los jóvenes en sus listas de música

Deja un comentario