Construint un país amb música

Nabucco. Verdi

Son moltes les ocasions en les quals els compositors han sigut persones compromeses amb la societat de la seua època, amb ideals utòpics i inassolibles relacionats amb la llibertat i la igualtat, i amb el propòsit de contribuir, a través de la seua música, a crear un món millor. En la figura de Verdi, trobem un dels exemples mes notables de donar suport a una noble causa amb les seues obres. La seua música es va convertir en més que un estendard del Resorgimento i la unificació d’Itàlia. Va ser Giuseppe Verdi qui va dotar el poble italià de l’esperit patriòtic necessari per a dur a terme esta unificació i aqueixa lluita patriòtica, musicant els desitjos de llibertat de tot un poble. Gràcies a això, la seua obra es va convertir en senyal d’identitat de la Itàlia del XIX, i el seu nom formava l’acrònim “Victor Emmanuele Rei D’Itàlia”; aquest es podia escoltar i llegir en molts racons d’Itàlia. Garibaldi i el rei Victor Emmanuele van estar al capdavant d’aquest projecte d’alliberament i unificació, arribant a aconseguir-lo, però la força espiritual venia de la música verdiana. El poble italià es va sentir identificat en les òperes de Verdi des de l’èxit de Nabucco, a la Scala de Milan el 1842, una òpera que se centra en les dificultats del poble jueu sotmès al dictador Nabucodonosor. El famóscor Va Pensiero es va convertir en sinònim de rebel.lió del poble italià enfront de l’ocupació dels Habsburg.

Verdi, músic autodidacta d’origen humil, no sols va ser un compositor d’èxit, famós i estimat, amb vint-i-huit òperes en el seu haver, com ara Rigoletto, La Traviatta, Un Ballo di Maschera, Aida o Nabucco, sinó que també va ser una persona generosa i solidària tal com ho va demostrar al llarg de la seua vida. A més de nombroses accions anònimes, i no tan anònimes, com l’ajuda que va oferir a la família del llibretista i amic Piove, responsable del llibret de les seues òperes mes importants, qui va patir un atac d’apoplexia que li va impedir continuar treballant, es va ocupar de la construcció d’un hospital prop de Busseto; va donar la pensió que se li atorgava per la distinció de l’Ordre del Mèrit Ciutadà de la Casa de Savoia, a dues joves de la seua ciutat perquè estudiaren música. Tampoc es va oblidar dels músics que, en ser relegats per la seua avançada edat, vivien en la pobresa després d’haver tingut una carrera prolífica i activa; per a ells va construir a Milà, la Casa de Retir per a Músics, una casa d’acolliment per a músics vells. Va ser inaugurada l’any 1902, un any després de la seua mort per voluntat pròpia de Verdi, ja que no volia que els primers habitants de la residència se sentiren obligats a agrair-li res, ni tampoc volia que es convertira en motiu de cap homenatge. Els seus motius van ser purament altruistes. Verdi deia d’aquest projecte: “De totes les meues obres, la que més m’agrada és la casa que vaig fer construir a Milà per a acollir artistes ancians no afavorits per la fortuna, o per als qui no van poder estalviar. Pobres i benvolguts companys de la meua vida! Aqueixa casa és, sens dubte, la meua obra mes bella”. Precisament, en aquesta preocupació constant pels altres radica la magnitud de l’obra de Verdi, ja que per damunt del seu gran talent trobem en les seues obres la comprensió de l’ésser humà, retratant-lo mitjançant les seues notes i harmonies. És per això que les seues músiques continuen emocionant hui dia, i continuen mantenint viva la lluita per la cultura i la llibertat. Prova d’això podem trobar-la en l’esdeveniment que es va viure el any 2011 al Teatre de l’Òpera de Roma, quan es va representar Nabucco, sota la direcció de Ricardo Mutti, per a commemorar el 150 aniversari de la unificació d’Itàlia. L’òpera es va desenvolupar amb normalitat fins el famós moment del cor Va Pensiero. Segons declaracions de Mutti a la premsa, en aqueix moment, va sentir que el públic es posava en tensió. Era el silenci del públic el que es feia sentir; el silenci es va omplir de vertader fervor davant el lament dels esclaus que canten,“Oh pàtria meua, tan bella i tan perduda”. Quan el cor va arribar a la seua fi, el públic va demanar un bis mentre cridava “Visca, Itàlia! Visca, Verdi!”. Mutti, que no és partidari dels bisos a la meitat d’una òpera pel fet que interromp el fil conductor i la tensió dramàtica de la història, en un gest teatral, es va girar i dirigint-se al públic i a Berlusconi, president d’Itàlia, allí present, va dir: “Sí, n’estic d’acord: Llarga vida a Itàlia!, però jo ja no tinc 30 anys, he viscut ja la meua vida com a italià i he recorregut molt de món. Hui sent vergonya del que succeeix al meu país. Accedisc a la vostra petició d’un bis del Va Pensiero. No és només pel patriotisme que sent, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia el Cor que ha cantat, “Ai el meu país, bell i perdut”, he pensat que si continuem així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d’Itàlia. Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar-li sentit a aquest cant. Els propose que s’unisquen al cor i que cantem tots el Va pensiero”.

Una vegada més, la música serveix per a reivindicar-se a si mateixa. Segurament, Verdi n’estaria d’acord i orgullós de la reacció de Ricardo Mutti.

Giuseppe Verdi (La Roncole, 1813 – Milà, 1901)