Terra feta poesia

Salvador Bacarisse

Ni encara tractant d’imaginar com ha de ser eixir del propi país amb el que cap en una maleta, ú no pot fer-se una idea de la sensació de desemparament, tristesa i soledat que s’ha de sentir en travessar la frontera, deixar tot allò conegut i començar en una terra que no és la teua.

Que difícil. Que dur…!

Més encara si els motius per a anar-se’n són deguts a la guerra, la persecució, la misèria o la pobresa. En definitiva, la supervivència pura i dura. Desgraciadament, aquest circular de persones està a l’ordre del dia, malgrat no ser una cosa nova en aquest segle XXI. Ja a la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, hi havia files i files d’exiliats, huits cap a altres parts del món, buscant un lloc on trobar-se fora de perill. En aquest èxode de les guerres i les postguerres, no existeixen distincions de cap mena; ni classes socials, ni professions, i salvar la vida és l’única cosa que importa. Després, una vegada ja s’ha salvat la vida i s’ha sobreviscut a l’horror de la possibilitat de no poder veure l’alba de l’endemà, es viu amb nostàlgia tot allò que s’ha perdut injustament: llar, amics, tal vegada família, professió…

Això mateix és el que va succeir també amb nombrosos intel·lectuals i artistes a Espanya després de la Guerra Civil. La diàspora del talent musical després del 39 va ser nombrosa i, per descomptat, lamentable. Del grup de la República, Grup dels Huit o Grup de Madrid, que estava format per Juan José Mantecón, Salvador Bacarisse, Fernando Remacha, Julian Bautista, Rosa García Ascot, Rodolfo Halffter, Ernesto Halffter i Gustavo Pittaluga tan sols Ernesto Halffter i Fernando Remacha van decidir quedar-se a Espanya, igual que Turina o Rodrigo. La resta, van ser acollits per Gran Bretanya, Mèxic, l’Argentina o França entre altres. Molts d’ells van formar part de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes i van signar un Manifest en defensa de les Arts i la Llibertat d’expressió, amenaçades després de l’alçament del 36, motiu suficient per a fugir.

A Salvador Bacarisse pertany una de les obres que més èxit i difusió ha tingut des que va ser composta: la Romança-Andante del Concertino per a guitarra i orquestra en la menor, Op.72 composta en 1953, ja en el seu exili a Paris. L’esperit nostàlgic i la bellesa i noblesa de la línia melòdica del moviment lent de Bacarisse, han facilitat també el seu ús, i per què no dir-ho, abús, en sintonies de programes de ràdio i televisió, espots publicitaris, ets,… Però aquesta merescuda fama no li ha significat atorgar-li major difusió a la resta de la seua producció, bastant extensa, per cert, i mereixedora de tres Premis Nacionals, (en 1923, en 1931 i en 1931), ni tampoc donar a conèixer el seu nom entre els compositors més interpretats a les Sales de Concert, malgrat tindre una producció operística que comprèn set òperes, un gènere gens abundant a Espanya.

La nostàlgia present en tot el segon moviment del Concertino de guitarra, degué ser la nostàlgia que va acompanyar a aquest compositor durant tot el temps del seu exili a París, després de creuar els Pirineus amb les dues maletes que portaven, a peu, de nit i amb unes temperatures extremadament fredes, deixant arrere labors tan importants com la creació de l’Orquestra Nacional (embrió de la futura Orquestra Nacional d’Espanya), o la Direcció del Liceu de Barcelona. Persona molt compromesa políticament i també molt actiu en la vida cultural del Madrid dels anys vint i trenta, va vore com tota aqueixa trajectòria se li escapava com a aigua entre els dits, i havia de tornar a començar de nou en un país que no era el seu, malgrat descendir de pare francès. Com escriuria el seu fill, “Per molt fill de francès, emigrat a Espanya, que fora el meu pare, mai es va sentir sinó espanyol. Va viure trenta anys a París, desarrelat i trist, lluny del seu volgut Madrid”. Malgrat aquesta tristesa, no li va quedar mes remei que desembolicar-se a la ciutat que havia triat per a viure i, redefinir el seu exili com una oportunitat, quan anys després de ser allí, concretament en 1945, se li va brindar la possibilitat de treballar en Radiodiffusion Télévision Française (RTF), fent el mateix que havia fet a Espanya, en la Union Ràdio i connectant la seua vida francesa amb la seua vida passada a Espanya. El seu nou càrrec, no sols va posar fi a les seues penúries econòmiques, sinó que li va facilitar el tracte amb altres intel.lectuals espanyols en la mateixa situació, intensificant-se mes allà de la ràdio, en el domicili del compositor, que es va transformar en centre de reunió, tots els dissabtes, per als jóvens compositors o intèrprets que necessitaven consell, o per a amics que buscaven unes hores d’amistat. En aquestes reunions es van cultivar amistats amb grans intèrprets espanyols com Nicanor Zabaleta, Narcís Yepes, Ruiz-Pipó, Leopoldo Querol, qui s’encarregaren de difondre l’obra de Bacarisse a Espanya a partir dels 50.

En els seus últims anys, l’estil de la seua música no va ser tan innovadora com ho havia sigut en les primeres composicions. El motiu podria trobar-se en un comentari fet al final de la seua vida, en el qual deia que per a ell, la música era com l’amor, i l’amor no pot ser retorçat. Deixant de costat les seues idees polítiques, el seu pensament evidència que per davant de tot, se sentia músic, la comesa del qual era “estar al servei de l’ésser humà, per damunt dels partits”, d’ací el seu enorme afany a escriure música que no fora reservada exclusivament a uns pocs entesos, si no que la seua música fóra, com va dir Celibidache, “terra de poble feta poesia”.

Salvador Bacarisse (Madrid, 1898 – Paris, 1963)