Ida Rubinstein, una mujer detrás del Bolero de Ravel

Maurice Ravel, mago del color

(Versión castellano)

En ocasiones, los compositores escriben una obra pensando que va a ser un gran éxito entre el público, y en cambio, después resulta no serlo, tal y como le sucedió por ejemplo a Verdi con el estreno de La Traviatta. En cambio, en otras ocasiones, los compositores, escriben obras de forma casual, sin darles mucha importancia; por compromiso o por encargo, resultando ser un gran éxito de público y de crítica, perdurando en el tiempo y en las listas de las obras más escuchadas, para extrañeza del propio autor. Este es el caso del Bolero, obra compuesta por Maurice Ravel, una obra que permaneció primera en la clasificación mundial de derechos de autor, desde su estreno el 22 de noviembre de 1928 hasta el año 1995 según la SACEM (Sociedad de Autores, Compositores y Editores de música, de Francia).

La historia de la composición del Bolero comienza tras el debut de Ida Rubinstein con los ballets rusos de Serguei Diaguilev en París. Tras bailar con Vaslav Nijnsky como pareja en las temporadas de 1909 y 1910, Ida Rubinstein, proveniente de una rica familia judía de Rusia y con ambición y dinero suficiente para fundar su propia compañía de danza, decide dejar los ballets rusos y empezar a promocionar sus propias producciones, con la ayuda de colaboradores cercanos a Diaguilev. A pesar de no tener una formación de bailarina académica y formal según los criterios de los ballets rusos, ya que comenzó su aprendizaje a los veinticuatro años, su estilo, a lo Isadora Duncan, así como su carisma encima de un escenario, hacían que sus producciones fueran un éxito. Además de su trayectoria artística, su labor como mecenas fue importantísima fundando varias compañías de ballet así como trabajando con compositores y coreógrafos de la época. Su apoyo a pintores de las vanguardias europeas, como Matisse o Picasso, residentes en París, fue definitivo en muchas de sus carreras. En 1928 Maurice Ravel era un compositor con una fama que había traspasado las fronteras francesas, de hecho acababa de firmar el que debió ser el mejor contrato de su vida: una gira por los Estados Unidos. En él se fijo Ida Rubinstein para componer la música de su siguiente actuación. Ravel, antes de partir se comprometió con la mecenas e icono de la Belle Époque. A su vuelta, pensó en orquestar varios números de La Suite  Iberia de Albéniz, pero quedó profundamente decepcionado al saber que Arbós ya lo había hecho. Siguiendo la idea de los aires españoles, pensó en un fandango, para después cambiar este ritmo demasiado rápido, por el de un bolero, algo más moderado.

El resultado es el de una melodía que se repite sucesivamente por diferentes instrumentos de la orquesta en tesituras a veces casi imposibles, que va crescendo y crescendo gracias a la acumulación de instrumentos. Según el propio Ravel, se trató de un ejercicio de orquestación, en el cual no puso mucho material melódico. Tan solo una misma melodía con dos temas que se irán alternando simétricamente, como si del trabajo de un preciso relojero suizo se tratase. No en vano, el padre de Ravel era suizo. Es probable que de ahí le viniese su debilidad por la meticulosidad que lo llevaba a los resultados tan espectaculares que obtenía en las orquestaciones. En cambio, su afición por los aires españoles, debió heredarla de su madre, de procedencia vasca.

Tal vez el secreto del efecto hipnotizador de esta música la encontremos en la reiteración de su constante e imperturbable ritmo con el cual se inicia la obra. Durante dos compases la caja y las cuerdas se encargaran de exponerlo de forma desnuda al inicio de la obra. Se mantendrá invariable e inmutable en su diseño, siendo interpretado ciento sesenta y nueve veces. A él se van sumando diferentes instrumentos para aumentar su volumen sonoro, llegando a interpretarlo toda la orquesta en la coda. Según el propio Ravel, “se trataba de una pieza vacía de música, de un ejercicio de diecisiete minutos que consiste en un entretejido orquestal, sin ningún tipo de variación; en un largo crescendo sin ningún tipo de música”. Describió esta obra como “una danza en un movimiento muy moderado y constantemente uniforme, tanto por la melodía como por la armonía y el ritmo, este último marcado sin cesar por el tambor. El único elemento de diversidad es aportado por el crescendo orquestal”.

Algunos investigadores han querido ver en esta ausencia de variaciones melódicas y falta de inventiva, así como la incesante repetición, las primeras consecuencias de la enfermedad mental que padeció, la que lo condenó al silencio más absoluto en los últimos años de su vida, ya que a pesar de tener la cabeza llena de músicas, era incapaz de escribirlas o expresarlas verbalmente, al igual que tampoco podía hablar.

Sean cuales sean las especulaciones que no se han podido comprobar, lo que sí es una certeza, es que el Bolero es el resultado de un acto casi mágico, donde la melodía envolvente y sinuosa, de aires árabes, simple y sin artificios, te va llevando sin darse uno cuenta hasta la conclusión de la obra, donde un estrepitoso desenlace con glissandos de trombones incluidos nos conduce hasta el apoteósico derrumbe final. Magia pura salida de los dedos del maestro de la orquestación.

(Versión valenciano)

De vegades, els compositors escriuen una obra pensant que serà un gran èxit entre el public, i en canvi, després, resulta no ser-ho. Açó li va succeir per exemple a Verdi amb l’estrena de La Traviatta. En altres ocasions, els compositors escriuen obres de manera casual, sense donar-los molta importància, per compromís o per encàrrec, i resulten ser un gran èxit de públic i de crítica, perdurant en el temps i en les llistes de les obres més escoltades, per a estranyesa seua. Aquest és el cas del Bolero, per a estranyesa del propi autor. Obra composta per Maurice Ravel, va romandre primera en la classificació mundial de drets d’autor des que es va estrenar el 22 de novembre de 1928 fins a l’any 1995, segons la SACEM (Societat d’Autors, Compositors i Editors de música de França).

La història de la composició del Bolero comença després del debut d’Ida Rubinstein amb els ballets russos de Serguei Diàguilev a París. Després de ballar amb Vaslav Nijnsky com a parella en les temporades de 1909 i 1910, Ida Rubinstein, provinent d’una rica família jueva de Rússia i amb ambició i diners suficients per a fundar la seua pròpia companyia de dansa, decideix deixar els ballets russos i començar a promocionar les seues pròpies produccions amb l’ajuda de col·laboradors pròxims a Diàguilev. Malgrat no tindre una formació de ballarina acadèmica i formal, segons els criteris dels ballets russos, ja que va començar el seu aprenentatge als vint-i-quatre anys, el seu estil, paregut al d’Isadora Duncan, així com el seu carisma damunt d’un escenari, feien que les seues produccions foren un èxit. A més de la seua trajectòria artística, la seua labor com a mecenes va ser importantíssima: va fundar diverses companyies de ballet i va treballar amb compositors i coreògrafs de l’època, els quals va arribar a finançar. El suport que va donar a pintors de les avantguardes europees residents a París, com ara Matisse o Picasso, va ser definitiu per a les seues carreres. El 1928 Maurice Ravel era un compositor amb una fama que havia traspassat les fronteres franceses, de fet acabava de signar el que degué ser el millor contracte de la seua vida: una gira pels Estats Units. En ell es fixà Ida Rubinstein per a la composició de la música de la seua següent actuació. Ravel, abans de partir als Estats Units es va comprometre amb la mecenes i icona de la Belle Époque. A la seua tornada, va pensar a orquestrar diversos números de la Suite Ibèria d’Albéniz, peró va quedar profundament decebut en saber que Arbós ja ho havia fet. Seguint la idea dels aires espanyols, va pensar en un fandango, per a després canviar aquest ritme massa ràpid pel d’un bolero, un moviment més moderat

El resultat és el d’una melodia que es repeteix successivament amb diferents instruments de l’orquestra en tessitures de vegades quasi impossibles, que va crescendo i crescendo gràcies a l’acumulació d’instruments. Segons el mateix Ravel, es va tractar d’un exercici d’orquestració, en el qual no va posar molt de material melòdic. Tan sols una mateixa melodia amb dos temes melòdics que s’aniran alternant simètricament, com si del treball d’un precís rellotger suís es tractara. Cal dir que el pare de Ravel era suís, i és probable que d’ací li vinguera la seua feblesa per la meticulositat en l’orquestració i els resultats tan espectaculars que obtenia. En canvi, la seua afició pels aires espanyols degué heretar-la de la seua mare, de procedència basca.

Tal vegada el secret de l’efecte hipnotitzador d’aquesta música la trobem en la reiteració del seu constant i impertorbable ritme amb el qual s’inicia l’obra. Durant dos compassos la caixa i les cordes s’encarreguen d’exposar-ho de manera nua a l’inici de l’obra. Es mantindrà invariable i immutable en el seu disseny, sent interpretat cent seixanta-nou vegades. S’hi van sumant diferents instruments per a augmentar-ne el volum sonor, arribant a interpretar-lo tota l’orquestra en la coda. Segons el mateix Ravel, es tractava d’una peça buida de música, d’un exercici de dèsset minuts que consisteix en un entreteixit orquestral, sense cap mena de variació; en un llarg crescendosense cap mena de música”.

Va descriure aquesta obra com “una dansa en un moviment molt moderat i constantment uniforme, tant per la melodia com per l’harmonia i el ritme, aquest últim marcat sense parar pel tambor. L’únic element de diversitat és aportat pel crescendo orquestral”.

Alguns investigadors han volgut veure en aquesta absència de variacions melòdiques i falta d’inventiva, així com la incessant repetició, les primeres conseqüències de la malaltia mental que va patir, la que el va condemnar al silenci més absolut en els últims anys de la seua vida, ja que malgrat tindre el cap ple de músiques, era incapaç d’escriure-les o expressar-les verbalment, ja que tampoc no podia parlar.

Siguen quines siguen les especulacions que no s’han pogut comprovar, el que sí que és una certesa és que el Bolero és el resultat d’un acte quasi màgic, on la melodia envolupant i sinuosa, d’aires àrabs, simple i sense artificis, et va portant sense adonar-te’n fins a la conclusió de l’obra, on un estrepitós desenllaç, amb glissandos de trombons inclosos, ens condueix fins a l’apoteòsica ensulsiada final. Màgia pura eixida dels dits del mestre de l’orquestració, Maurice Ravel.

Maurice Ravel (Ciboure 1875 – París 1937)

Publicado por rosellolmos

Profesora de piano de vocación, amante de la música y apasionada de las artes. Conjugando todo esto con la educación surge un blog con la clara intención pedagógica de difundir la música clásica y con el objetivo de que esta sea incluída por los jóvenes en sus listas de música

Un comentario en “Ida Rubinstein, una mujer detrás del Bolero de Ravel

Deja un comentario