(Versión castellano)
Nada más llegar a Piazzale Roma, último lugar de Venezia donde circula el tráfico rodado y te dispones a tomar el mítico vaporetto de la línea 1, sientes que Venezia no es solamente una ciudad, es la oportunidad de escapar del ruido de las grandes urbes, del stress y las prisas y, en ocasiones, hasta del google maps. Descender del vaporetto y pisar la primera parada en Ca d’Oro, es la oportunidad de adentrarse en callejuelas y plazuelas, llamados campi o campielli, dependiendo de su tamaño, donde parece que el tiempo se hubiera detenido.
En cuanto uno se asoma al Gran Canal desde el Puente del Rialto la riqueza de la arquitectura sirve para darse cuenta del poder y esplendor que debió disfrutar la ciudad en un pasado lejano. La Serenissima República de Venezia, fue una ciudad estado, que aunque fundada por el Imperio romano de Oriente, tuvo su máximo esplendor en el siglo XV, debido, en gran parte, a su dominio en el arte de la navegación. La supremacía de su flota en el Adriático y en el Mediterráneo, así como su estratégica geografía la constituyeron en una súper potencia. Controlaba una flota de trescientas naves de guerra, más unos tres mil navíos comerciales que tenían su base en el Arsenal de Venecia, capital de la Sereníssima. Las flotas venecianas mantenían un activo comercio con todo el Mediterráneo y el Próximo Oriente y extendían sus actividades comerciales hasta lugares tan alejados como Transilvania, Polonia o Siria. La capital de la República era la segunda ciudad más poblada detrás de Paris y poseía los primeros bancos de la Europa medieval, logrando ser una de las capitales más ricas del mundo.
La majestuosidad de los palacios, el esplendor de la basílica de San Marco, la grandeza del Campanile y la ingeniaría en la construcción de los cuatrocientos cincuenta puentes que unen las 118 islas, son testigos de este brillante pasado que comenzó su declive en el siglo XVI y cuya organización política sirvió de modelo en el siglo XVII y XVIII. Desde el primer momento, Venezia se esforzó en evitar que el poder se concentrara en una sola figura, contrastando enormemente en un momento donde el absolutismo de las monarquías se expandía por Europa. Se trataba de un sistema basado en libertades y derechos de los ciudadanos, en el intervención mutua del Dux y del consejo de Los Diez, que controlaban a las élites para que no acapararan siempre los puestos principales de la administración pública las mismas persopnas, evitando así la corrupción y los abusos.
Como no podía ser de otra manera, esta sociedad tan avanzada para la época, tenía su fiel reflejo en el desarrollo artístico que se podía observar por toda la ciudad, no únicamente en las fachadas de los principales edificios, si no en la decoración de los interiores de iglesias y Palazzos, en la construcción de teatros y en el apoyo a manifestaciones culturales como orquestas o coros. De estos últimos, el más conocido fue el del Ospedale della Pietà, debido a que su maestro fue, ni más ni menos, Antonio Vivaldi. Este hospicio, nació como alojamiento para los cruzados, pero al desaparecer éstos, se transformó en una organización de caridad para huérfanos y niñas abandonadas. Aquí recibían una formación general y, algunas de ellas, una esmerada formación musical para pasar a formar parte de la orquesta y el coro de la institución. Durante los años en los que trabajó Vivaldi como maestro de música, la orquesta del Ospedale de la Pieta consiguió fama internacional y a los conciertos que realizaba, siempre asistía gente muy selecta de la sociedad veneciana. Las jóvenes actuaban situadas en los balcones del primer piso, detrás de unas rejas de metal cuyo objetivo era que no se las viese. Tan solo se oía la música de la orquesta formada por las chicas que allí residían.
Vivaldi compuso para esta orquesta numerosas obras. Sus dificultades nos pueden dar una idea del nivel técnico tan elevado con el que contaban sus integrantes. Tan sólo para una de ellas, Anna Maria de la Pietà, escribió unos 25 conciertos para violín, más los conciertos para viola d’amore. Vivaldi es conocido, sobre todo, por su obra para cuerda, pero también fue un destacado compositor de ópera. El estreno de Orlando Furioso, una de sus óperas mas conocidas, tuvo lugar en Venezia, en el teatro Sant’Angelo.
El símbolo de Venezia es un león alado, pero bien podría haber sido un Ave Fénix, haciendo honor al nombre del teatro de ópera de la ciudad, La Fenice, uno de los más importantes y bellos del mundo, que al igual que el Ave Fénix, renació después de dos grandísimos incendios que dejaron su sala completamente destruida. En 1996 tuvo lugar el más reciente. Gracias a una restauración de siete años, el teatro sigue luciendo y albergando actividad musical como en sus mejores épocas.
En la actualidad, Venezia es el resultado de la convivencia de su exquisito pasado tan glorioso, con los movimientos artísticos más innovadores del momento a través de la Biennale Artistica di Venezia, donde encontramos presente variadas manifestaciones culturales. Cada año, desde abril hasta octubre, no sólo el agua inunda los canales de la ciudad. El arte se cuela por cada rincón desbordándola de belleza y cultura. ¡Más si cabe todavía! Así, aunque sea imposible viajar en el tiempo a épocas pasadas, (a pesar de que muchos lo desearíamos), Venezia ofrece la posibilidad de entrar en un túnel del tiempo y escapar a otras vidas, a otros momentos de la historia de la grandeza europea.
(Versión valenciano)
Només arribar a Piazzale Roma, últim lloc de Venèciames on circula el trànsit rodat i et disposes a prendre el mític vaporetto de la línia 1, sents que Venècia no és solament una ciutat, és l’oportunitat d’escapar del soroll de les grans urbs, de l’estrés i les presses i, a vegades, fins i tot del google maps. Descendir del vaporetto i trepitjar la primera parada en Ca d’Or és l’oportunitat d’endinsar-se en carrerons i placetes, anomenats campi o campielli depenent de la seua grandària, on sembla que el temps s’ha detingut.
Quan guaites al Gran Canal des del Pont de Rialto, la riquesa de l’arquitectura serveix per a adonar-te del poder i l’esplendor que degué gaudir la ciutat en un passat llunyà. La Sereníssima República de Venècia va ser una ciutat estat, que encara que fundada per l’Imperi romà d’Orient, va tindre la seua màxima esplendor durant el segle XV, a causa, en gran part, del seu domini de l’art de la navegació. La supremacia de la seua flota a l’Adriàtic i al Mediterrani, així com la seua estratègica geografia, la van constituir en una súper potència. Controlava una flota de tres-centes naus de guerra, més uns tres mil navilis comercials que tenien la seua base a l’Arsenal de Venècia, capital de la Sereníssima. Les flotes venecianes mantenien un actiu comerç amb tot el Mediterrani i el Pròxim Orient i estenien les seues activitats comercials fins a llocs tan allunyats com Transsilvània, Polònia o Síria. La capital de la República era la segona ciutat més poblada, després de París, i posseïa els primers bancs de l’Europa medieval, aconseguint ser una de les capitals més riques del món.
La majestuositat dels palaus, l’esplendor de la basílica de Sant Marco, la grandesa del Campanile i l’enginyeria en la construcció dels quatre-cents cinquanta ponts que uneixen les 118 illes, són testimonis d’aquest brillant passat (que va començar el seu declivi al segle XVI) i l’organització política del qual va servir de model al segle XVII i XVIII. Des del primer moment, Venècia es va esforçar a evitar que el poder es concentrara en una sola figura, contrastant enormement en un moment on l’absolutisme de les monarquies s’expandia per Europa. Es tractava d’un sistema basat en llibertats i drets dels ciutadans, en la intervenció mútua del Dux i del consell dels Deu, que controlaven a les elits perquè no acapararen sempre els llocs principals de l’administració pública les mateixes persones, evitant així la corrupció i els abusos.
Com no podia ser d’una altra manera, aquesta societat tan avançada per a l’època, tenia el seu fidel reflex en el desenvolupament artístic que es podia observar per tota la ciutat, no únicament en les façanes dels principals edificis, sinó en la decoració dels interiors d’esglésies i Palazzos, en la construcció de teatres i en el suport a manifestacions culturals com ara orquestres o cors. D’aquests últims, el més conegut va ser el de l’Ospedale della Pietà, pel fet que el seu mestre va ser, ni més ni menys, Antonio Vivaldi. Aquest hospici, va nàixer com a allotjament per als croats, però en desaparéixer aquests, es va transformar en una organització de caritat per a orfes i xiquetes abandonades. Ací rebien una formació general i, algunes d’elles, una acurada formació musical per a passar a formar part de l’orquestra i el cor de la institució. Durant els anys en què va treballar Vivaldi com a mestre de música, l’orquestra de l’Ospedale de la Pietà va aconseguir fama internacional, i als concerts que realitzava sempre assistia gent molt selecta de la societat veneciana i d’altres indrets d’Europa. Les joves actuaven situades als balcons del primer pis, darrere d’unes reixes de metall l’objectiu de les quals era que no se les vera. Tan sols se sentia la música de l’orquestra formada per les xiques que allí residien.
Vivaldi va compondre per a aquesta orquestra nombroses obres. Les seues dificultats ens poden donar una idea del nivell tècnic tan elevat amb el qual comptaven els seus integrants. Tan sols per a una d’elles, Anna Maria de la *Pietà, va escriure uns 25 concerts per a violí, més els concerts per a viola d’amor. Vivaldi és conegut, sobretot, per la seua obra per a corda, però també va ser un destacat compositor d’òpera. L’estrena d’Orlando Furiós, una de les seues òperes més conegudes, va tindre lloc a Venècia, al teatre Sant’Angelo, ara desaparegut.
El símbol de Venècia és un lleó alat, però bé podria haver sigut un Fènix, fent honor al nom del teatre d’òpera de la ciutat, La Fenice, un dels més importants i bells del món, que igual que l‘Au Fènix, va renàixer després de dos grandíssims incendis que van deixar la seua sala completament destruïda. El 1996 va tindre lloc el més recent. Gràcies a una restauració de set anys, el teatre continua lluint i albergant activitat musical com en les seues millors èpoques.
En l’actualitat, Venècia és el resultat de la convivència del seu exquisit passat tan gloriós amb els moviments artístics més innovadors del moment a través de la Biennale Artistica di Venezia, on trobem presents variades manifestacions culturals. Cada any, des d’abril fins a octubre, no sols l’aigua inunda els canals de la ciutat. L’art es cola per cada racó desbordant-la de bellesa i cultura. Més si cap encara! Així, encara que siga impossible viatjar en el temps a èpoques passades, (a pesar que molts ho desitjaríem), Venècia ofereix la possibilitat d’entrar en un túnel del temps i escapar a altres vides, a altres moments de la història de la grandesa europea.
Antonio Vivaldi (Venecia 1678 – Viena 1741)
